Tot va començar dissabte dematí,
on se celebrava la segona cicloturistada solidaria a Sencelles. A
les 9.30 començàvem des de Sencelles i teníem per endavant 73 quilometres.
Era la meva primera cicloturistada, em feia especial il·lusió perquè mai havia anat a cap i sempre m’havia fet moltes ganes. Havia unes 150 persones apuntades i finalment fórem quasi 180.
Com he dit a les 9.30 donaren la sortida, feia un fred... però així com anàvem passant els quilòmetres, va anar sortint el sol i a poc a poc entrarem en calor.
Va ser una ruta molt guapa, no gaire exigent, on xerrava amb un o amb l’altre, tothom de súper “bon rollo” i sense adonar-nos ja havíem fet tot el recorregut.
En arribar ens esperava un bon berenar de pa amb sobrassada i xocolata amb ensaïmada.
Gràcies a Maria Mora (clases dirigides de ciclisme interior) per les fotos!
Diumenge era el dia més esperat! Perquè fa dues setmanes vaig veure aquest cartell:
Quant
el vaig veure, vaig pensar “jo i vull anar!”. Vaig demanar a l’organització a
veure si em podrien ajudar a trobar un neopreono, ja que jo
no en tenc, i ells em
facilitaren un de lloguer. Per tant, ja tenia el més important. Després
d’això vaig pensar “ i m'anirà bé?, no he nedat mai
una distància tan llarga, bé de fet, només fa un mes que vaig a
natació, i jo a la mar no i he nedat
mai tampoc... bé és igual, ho provaré!”.
Dit i fet. Arribarem allà a les 9, la mar estava molt tranquil·la i feia solet, així que anàrem a fer un cafè, i a les deu ens aproparem a l'organització a recollir el neopreno, mel vaig posar i alè! al agua!!. Bé no tant ràpid! Vaig ficar un peu i vaig pensar “uf, està com a freda”.
A les 10.30 ens donaren la sortida, els primers metres varen ser un poc una locura, només veia mans i peus per tot, fins que el grup sa va estirar i vaig poder agafar es meu ritmet per fer la travessia, en aquest moment vaig adonar-me que tenia els peus congelats, i que cada vegada que volia ficar el cap dins l’aigua era una sensació molt estranya, no podia nedar a la meva manera, així que vaig nedar com vaig poder. I tira a tira, vaig aconseguir arribar, jo pensava uuuhh hauré estat tres quarts d’hora, però finalment foren 37’. Jo més que contenta, perquè el que volia era disfrutar i passar un bon dematí i així va ser!
Dit i fet. Arribarem allà a les 9, la mar estava molt tranquil·la i feia solet, així que anàrem a fer un cafè, i a les deu ens aproparem a l'organització a recollir el neopreno, mel vaig posar i alè! al agua!!. Bé no tant ràpid! Vaig ficar un peu i vaig pensar “uf, està com a freda”.
A les 10.30 ens donaren la sortida, els primers metres varen ser un poc una locura, només veia mans i peus per tot, fins que el grup sa va estirar i vaig poder agafar es meu ritmet per fer la travessia, en aquest moment vaig adonar-me que tenia els peus congelats, i que cada vegada que volia ficar el cap dins l’aigua era una sensació molt estranya, no podia nedar a la meva manera, així que vaig nedar com vaig poder. I tira a tira, vaig aconseguir arribar, jo pensava uuuhh hauré estat tres quarts d’hora, però finalment foren 37’. Jo més que contenta, perquè el que volia era disfrutar i passar un bon dematí i així va ser!
.jpg)
