Febrer

En teoria és el mes mes curt de l'any. D'acord.
Per mi a estat un mes que no apareix el meu calendari. Llarg. Molt llarg. Els dies eterns i les nits obscures i tristes. Un mes difícil d'explicar. El meu món sa aturat. Però el meu entorn tot es mou a una velocitat de vertigen.

He deixat de sentir-me esportista. Igual que he deixat de sentir-me forta. Més ben dit, em sento dèbil, petita, cansada... Però avui mentre estava el gimnàs he pensat en mi. Que tenc? és molt difícil pensar amb que és meu. Aquest "meu" és bastant relatiu. Fins ara hauria dit que "meu" només "meu" és la vida. Però començo a pensar que no és així. I la mort? he dit sempre que la mort no em fa por. I ara? i ara molt menys, perquè ara he entès que lo difícil no és morir, difícil és viure.

He perdut moltes coses aquest més però n'he guanyades d'altres, bones o dolentes, però aixi a estat. I pareix que és cert. La vida segueix. De manera diferent. Ara la veig amb uns altres ulls, millors o pitjors, no ho se. Però som conscient que estic aquí. Amb molts de projectes i amb ganes de seguir fent el de sempre.

Pot ser, d'aquí un temps, pensaré que aquesta actualització no i diu aquí. Però ara mateix penso que si. Perquè quan la teva vida canvia en un sol segon això influeix a tots els àmbits de la teva vida. I uns d'ells és amb l'esport. I no diré cap tópic com: em fa més forta, perquè no ho sento així. Sento que això em farà tocar amb els peus a terra, de viure dia a dia, cada victòria, cada recte, cada entrenament...





I tot sempre en record a vosaltres*