Després de dubtar-ho molt... però molt. Després d'unes quantes setmanes incertes. Vaig decidir apuntar-me a la cursa de Muro. Sa veritat que des de el primer moment que vaig veure la publicitat d'aquesta cursa alguna cosa em deia que i havia d'anar, però també sabia que era massa prest. Però si, vaig escoltar el meu cor i em vaig animar a apuntar-mi, aixi que vaig fer la inscripció divendres i vaig pensar " ja veure'm".
La cursa de la Riba son 7 km 300 metres. Comença amb una baixada però tot seguit comença una forta pujada, seguit d'un pla d'uns 3 km i acaba amb una altre pujada abans d'arribar a meta.
A les tres arribarem a Muro i anàrem a cercar el dorsal i es xip. Era prest aixi que tornarem el cotxe per descansar i canviar-me. Aquí vaig començar a notar els nervis, veia gent que pareixia molt preparada, molt bon ambient, un vent... Em vaig canviar i anàrem cap a plaça per encalentir una mica. Cada vegada havia més gent i cada vegada estava més nerviosa perquè s'acostava l'hora de la sortida. I aixi va ser, les 4.30.
Tenia clar el meu objectiu, acabar la carrera. I si acabava la carrera fer-ho amb un temps inferior a 50 minuts.
La carrera va començar, molt molt de vent, molestava, però vaig agafar el ritme i pintava bé. Però es va presentar la primera costa... una costa ben complicada i el vent de cara, però la vaig superar i en el pla vaig agafar el ritme de nou, encara que vaig haver de fer una parada, el cordo de la sabata... mai m'havia passat fins el dia de la carrera. Després d'aquest petit contratemps a seguir endavant! tira a tira el meu ritme i vaig passar per el kilòmetre 3.300, on en teoria havia d'haver avituallament, però que per coses de la vida s'havia acabat. Sa meva cara va ser un poema, però que havia de fer? seguir endavant. Vaig veure el cartell de 5 km i vaig pensar això està fet! Fins que vaig notar un fort dolor el costat... aquí vaig pensar que s'havia acabat la carrera i em vaig demanar amb que pensava quan me menjava es rubiol de brossat... vaig davall el ritme, intentar respirar i posar-me tranquil·la. Aixi ho vaig fer i vaig segui i pensant amb es rubiol, amb el vent i en que jo podia vaig arribar a l'entrada de Muro on la gent animava, on la gent aplaudia, on la gent en va donar les forces per acabar la carrera.
I si! Arribada a meta! Havia complit els dos objectius: acabar la carrera, i acabar-la amb un temps de 45 minuts i 39 segons. Em va sortir a 6 minuts 08 segons el kilòmetre.
Personalment que he de dir, estic molt contenta. És pensar amb la carrera i em poso molt contenta, és una sensació difícil d'explicar. Perquè de la mescle d'emoció, nervis, patiment, satisfacció... em fa sentir especial, em fa feliç. Me va agradar molt, m'agrada competir i vull seguir endavant. Aquesta cursa marca un abans i un després el meu entrenament, el meu punt de vista a canviat molt. I és cert, el teu vertader rival ets tu mateix.
I moltes gràcies! Gràcies a
n'aquest públic que va venir expressament a animar-me! I gràcies el meu germanet que no va poder venir però en tot moment es va preocupar i animar per la cursa! I gràcies per aquesta amiga que de tant lluny sempre aconsegueix que la senti aprop.
Gràcies per no fallar-me i per estar aquí. Perquè sense el vostre recolzament mai m'hauria decidit participar.
