IV Duatlo d'Artà

Pereix mentida com es veuen de diferents les coses amb el pas del temps. Recordo el duatlo d'Artà de l'any passat com si tengues que fer una de les coses més dures de la meva vida. Ho feia combinat amb el meu germà, ell la bicicleta i jo córrer. Sabia que el primer parcial havia de pujar unes escales i em feia un respecte... pensava uf fer 5'5 quilòmetres i després 3... Això és moltíssim, a més amb costes i escales... I ho vaig fer.I pensava, jo mai faré aquest duatlo sencer, perquè després de pujar les escales i de fer 5'5 quilòmetres encara n'he de fer 30 amb bicicleta i acabar amb 3 més de córrer... au venga això és de locos!

Un any deprès els pensaments han estat molt diferents. Pensava en les distàncies, amb el circuit i vaig dir endavant! ho vull fer! ho vull intentar! em fa moltes ganes!

Així doncs, diumenge em vaig aixecar ben prest, tenia una son, no havia dormit gaire bé, passava pena de quedar-me adormida, mirava el rellotge, són les 03.00, encara puc dormir, 4.20, encara queda una mica, 5.35 ja queda menys, 6.45 és l'hora! Berenar, vestir-me, baixar la bicicleta i esperar el meu company d'aventures per partir. Feia un fred de bon de matí.

Arribarem Artà, ja havia bastant d'ambient, anàrem a cercar els dorsals i dur les bicicletes a bòxers, ens canviarem i encalentirem una mica. Les deu s'acostava i començava a tenir els nervis previs a la sortida, pensava amb l'any passat, pensava amb les escales que ens esperàvem... i tenia unes ganes de sortir!

A les 10 sortirem! agafarem un ritme costant i  cap a les escales, sabia que no les feria córreguent... aquestes escales sempre se m'entravessen. Un cop a dalt tot és baixada i apa cap a bòxers, vaig mirar el rellotge i vaig pensar "ah mira, aquest any he estat un poc més ràpida que l'any passat". Vaig entrar a box, em vaig canviar les sabates, posar casc i agafar bicicleta. A rodar s'ha dit!

El circuit de bicicleta eren tres voltes, d'uns 10 quilometres per una carretera molt recte. Quant m'anava pensava "això és molt fàcil, que vaig de bé!" Fins que vaig arribar el gir de 180º i havia de tornar, un vent... una mica de pujada... aquí ja no era tant fàcil, però que bé m'ho vaig passar, quant estava fent la darrera volta, me feia un pena pensar que ja s'acabava... Entrava el poble i hi havia gent animant això sempre ajuda moltíssim.

I de nou tornava a ser a bòxers, penjar sa bicicleta, deixar el casc (aquest cop sí que i vaig pensar) posar-me les sabates de córrer i a fer l'últim esforç. Pensava em costaria més, pensava que aquests tres darrers quilometres sofriria... però no va ser així, de cada vegada em sentia més còmoda, i sense adonar-me ja estava acabant aquest segon duatlo de l'any.

Mentre feia la darrera volta, pensava amb el meu germà, amb l'any passat, pensava amb en Xisco meam com li aniria, amb dues amigues que m'han recolzat molt, estava contenta. Perquè acabava una de les proves més dures que he fet fins al dia d'avui.

M'havia proposat fer-lo amb menys d'una hora i cinquanta-cinc minuts, ho vaig fer amb una hora cinquanta-dos. Vaig passar-m'ho molt bé. Vaig acabar super contenta. I motivada per seguir millorant.