S'acaba el 2012...

Sincerament, en general,  no el recordaré com un any bo, encara que aquest bloc esta enfocat a l'esport, no podem evitar que els temes personals efectin a tot. I si, aquest 2012 no el recordaré com un any bo. Sinó tot el contrari. A estat un any trist, he sentit i conegut la pèrdua d'un esser estimat, he enyorat i sobretot me decepcionat, me decepcionat moltíssim amb la gent que m'envolta, amb la família, he viscut situacions surrealistes, he vist patir i plorar a persones que estim amb totes ses meves forces, però per altre banda estic contenta perquè d'una manera o l'altre les he pogut ajudar, he intentat recolzar-les i estar el seu costat.

Amb el tema acadèmic me frustrat moltíssim, perquè tot sa complicat, i veig com s'allarga i pereix que mai s'acabarà.. però bé penso amb positiu i estic estudiant una cosa que m'agrada i allà seguirem...

Però com a cosa bona, cada vegada que necessitava sortir, desconnectar, estar sola.. tenia el meu temps per entrenar, sortir a córrer o bé amb la bicicleta! Aquest era i és el meu moment! L'esport m'ajuda moltíssim, me proporciona seguretat, me dona energia per seguir amb tot, és el moment on nomes penso amb mi, pensar que el pròxim cap de setmana hi ha una carrera o algun esdeveniment esportiu me dona força, me motiva i me fa sentir bé!

Aquest 2012 he provat això de competir i m'ha agradat. I tant que m'ha agradat! Vaig començar a entrenar perquè volia fer un duatló i aquest duatló va arribar i vaig disfrutar, cert que vaig patir però res comparat en lo feliç que me vaig sentir! 

Tampoc oblidaré sa meva primera pujada a Cura amb la bicicleta, sobretot perquè me va encantar sa companyia, cert que també sa me va fer dur, però girar-me i veure es meu germà el meu costat en mitja rialla ja me donava forces per seguir pujant.

Igual que la cursa de RKS de Calvià, aquesta cursa me va semblar guapíssima, 200 dones correguent per una bona causa, me vaig adonar que és diferent córrer a una cursa només de dones que mixta, va ser una diada molt especial, divertida i diferent.

També recordaré es dia de les fira de l'esport a Palma, on férem pinya amb la gent del gimnàs, on vaig riure molt i vaig descobrir una mica més les persones que m'envolten el gimnàs.

He conegut molt bona gent dins aquest món, on m'han donat consells i m'han explicat vivències seves, i d'altres que bé, no val la pena ni anomenar...

Aixi que don gràcies a l'esport perquè m'ha ajudat a veure coses positives dins aquest any mediocre, m'ha unit a una persona que admiro profundament i m'ha ajudat a descobrir-me un poquet més a mi mateixa. 

No deman res a n'aquest any nou que entram, perquè una altre cosa que he après és que estem a n'aquesta vida de passada, no val la pena pensar amb un futur molt llunya si ningú ens assegura que demà seguirem aquí. Aixi que seguir millorant dia a dia, intentar ser feliç amb el que faig i seguir el costat de les persones que estim i que m'ajuden en tot i sobretot que me fan feliç!

Així que molts d'anys a tothom i sobretot molts kilometres!!! : D

El fred a arribat a les illes.

Normalment surt a entrenar els matis o mig dies, ja que no m'agrada sortir a córrer quant fa fosca, entre que no es veu ben bé per on trepitges i els cotxes que fan com si no et vesin, dificulta entrenar en tranquil.litat.

Però avui no he tengut més remei que sortir a córrer a les 18h. No tenia molt clara la ruta perquè no m'agrada fer-me enfora, ni tampoc anar sense llums. Aixi que com accepció he anat a fer la volta a la ronda dues vegades. He fet els meus 40' i ben contenta que he acabat.

M'agrada córrer quant fa fred, anar tapada, amb els guants, el pipo.. nomes deixar descobert el nas i las galtes, el fred et toca però no molesta... és una sensació de llibertat que m'encanta.

Mentre corria pensava que fa un any feia aquesta volta caminant i me pareixia eterna i ara la feia sense cap problema corrent, això és que l'any passat era molt vaga o que enguany estic enforma, queda millor la segona opció jajaja. Ara sense bromes, amb el temps t'he  adones com vas millorant, com canvies les sensacions, com la motivació va creixent...

I sense cap dubte penso que sortir a córrer és el millor moment del dia, és deixar és problemes, les preocupacions.. a la sortida. I quant acabes aquestes problemes et semblen més petits.

A mi fer esport m'ha canviat la vida, a canviat la meva visió de la vida, m'aporta moltes coses positives, i sempre estaré agraïda a la gent que tenc el meu costat que m'anima a seguir, perquè cert és que algun cop he pensat en deixar-ho però sincerament no imagín un dia sense entrenar, un dia sense sentir aquesta sensació de llibertat, de superació, de felicitat...

Ara entren pensant amb la Sant Silvestre d'Alcúdia. Darrera carrera del 2012. M'agradaria fer un bon temps, baixar la meva marca personal. També entreno pensant amb els meus primers 10.000 que serà per març.

Aixi que a seguir entrenant i superant-me una mica més cada dia!

Historia d'un duatló.

Tot va començar fa quasi un any. Vaig veure es meu germà fent un dualó i vaig dir... jo en vull fer un!
Sa veritat que feia dos anyets que anava amb bici, no tenia un gran nivell però anava fent. En canvi de córrer no en sabia gens... crec que el darrer cop que vaig córrer 30 minuts seguis va ser quant anava a l'institut (i d'això ja en fa molt jajaja)

Aixi que per nadal vaig començar a córrer... incapaç de fer deu minuts seguits vaig veure que aquest objectiu era quasi impossible de aconseguir... però serà que som una caparruda o que simplement quant me proposo alguna cosa no atur fins aconseguir-ho, vaig seguir andanant.

Vaig seguir la filosofia de pensar amb una meta llunyana (duatlo de Consell) però també pensant en metes pròximes per no desmotivar-me. Així que de tant en tant anava fent alguna carrera popular, a vegades en bones sensacions i  d'altres no tantes... però anava fent.

I el temps passa aviat... i tot arriba, i el gran dia va arribar: 20 d'octubre!

Moltes vegades havia imaginat aquest dia, havia pensat com seria o com aniria, sabia que córrer no era el meu fort però intentaría fer-ho el millor possible. Gràcies a la experiència d'algunes carreres populars sabia que no havia de partir amb un ritme fort perquè acabaria ses piles aviat i quedaria moltes quilometres per andavant. Però clar, això és molt fàcil pensar-ho però quant estas allà tot és molt diferent...

Aixi que va començar el dia... una nerviada.. a les 6.15 ja havia acabat sa son. Amb vaig dutxar i berenar. Vaig preparar la maleta i col·locar la bicicleta dins el cotxe. Encara no era molt conscient del que m'esperava.

Arribarem a Consell, quasi les primeres (no m'agrada fer tard jajajaja) vaig anar a cercar el dorsal, aquí ja vaig començar a sentir les pessigolles a la panxa, cada cop tenia més ganes de començar, va arribar el meu germà i anàrem a canviar-nos.

Es meu germa en va inflar les rodes i junts anarem cap a box a deixar les bicicletes, casco i sebates a punt per quant arribasim agafar i partir. Uns nervis, estava histerica, però amb moltes, moltissimes ganes de començar!








Un poc abans de les 10.30 vaig anar a córrer un poquet i aixi entrar en calor. I l'hora va arribar!
En vaig col·locar per la part del darrera, sabia que el meu objectiu no era el mateix que la majoria de les persones que estaven allà. Jo nomes volia acabar-lo. Som conscient que només fa 8 mesos que corro, i cert és que no és el mateix començar a córrer els 8 o 9 anys que els 21. Tampoc mai havia participat a una carrera de bicicletes i passava pena de no agafar una curva bé o de tirar algú. Així que feia bé posar-me per el darrera. Després d'un minut de silenci en memori en Vicenç Suau comença la carrera.

 

 Els primers metres sempre son un caos, cercant el teu ritme, gent que et passa per el costat, d'altres que et tanquen... però després s'estira i ja vas trobant el teu ritme. Jo havia trobat el meu. Anava de ses darreres però me trobava còmoda. No coneixia el circuit així que vaig decidir que a sa primera volta aniria el meu ritme i a la segona volta ja aprofitaria i atacaria on trobàs que m'aniria millor. Això era la meva teoria però va durar poc, va durar fins que una dona me va dir "nina afluixa el ritme que no acabaràs sa carrera" bona cosa me va dir... ja me vaig picar i dissimuladament anava darrera ella, no la perdia de vista, sabia que carreguen no la dalenteria però encara quedava sa bicicleta... Aixi que me vaig oblidar del meu ritme i procurava no deixar-la anar-se'n molt lluny. Tant concentrada estava amb aquesta al·lota que ja havia fet la segona volta i arribava a box a punt per agafar la bicicleta.

La part de la bicicleta em feia especial il·lusió. Eren 4 voltes, la primera la vaig fer tranquil·lament per conèixer bé les curves, saber on podria recuperar i on hauria de esforçar-me més (i no, no m'havia oblidat d'aquella al·lota). A la segona volta ja vaig començar a agafar més ritme i de enfora vaig veure a sa meva "amiga" vaig canviar pinyó i la vaig adalantar ben orgullosa, just a n'aquest moment vaig pensar (meam si seràs tu que no acabaràs ¬¬') i clar ara ja l'havia adalantada però havia es perill que ella després a la carrera a peu me agafa's, així que no men quedava d'altre que no afluixar el ritme, tot sa de dir que ella anava a un ritme molt inferior el meu. Com que ja l'havia adalentada me vaig tornar a centrar en cada curva, cada recte i cada ciclista que no havia de molestar. Mentre me passaven els ciclistes m'anaven animat i realment vaig disfrutar de fer aquestes 4 voltes, cert és que la darrera es va fer dura. Però anava pensant " va que és la darrera" i aixì vaig arribar de nou a box.

 Ara quedava el que era més difícil per mi... els darrers dos quilometres i mig, la darrera volta a peu. El canvi de la bicicleta el córrer va ser brutal, les cames me feien un mal, els primers 200 metros varen ser terribles... pensava que no podria acabar, aixi que aquesta darrera volta la vaig fer a un ritme molt lent. Quasi quasi aixi com podia... anava tant centrada i estava tant cansada que no men recordava per on era la volta aixi que vaig arribar a un cruse on no i havia cap indicador de cap on anar... i vaig decidir seguir recte.. sort que darrera jo venia un altre participant i me va cridar per dir-me que era cap a l'esquerra... sort d'ell perquè sinó crec que encara ara cercaria sa meta (aquesta és la meva única pega que tenc de la organització). Aquest participant es va quedar el meu costat el darrers 800 metros, just abans de la meta havia una pujada, jo pensava que no podria amb ella però ell me va esperar i me va animar a seguir, eren els últims metres... valia la pena seguir... i seguirem i junts arribarem a meta!!!!

Ho havia aconseguit... havia arribat... després de tant de temps somiant amb aquest dia ho havia fet... és una gran satisfacció perquè moltes, moltíssimes vegades havia pensat que no ho feria, que no ho aconseguiria i estava equivocada.

I tot aixo no hauria estat possible sense el recolzament de la meva parella, perquè m'ha suportat quant les coses no anaven bé, perquè quant acabava una carrera popular enfadada i en ganes de deixar-ho anar ella estava allà, perquè mai ha dubtat de mi, perquè m'ha ajudat en tot, amb els entrenaments, amb la motivació, amb el material... amb tot. Així que aquesta repte és tant meu com teu. Moltes gràcies per tot.

Gràcies a la gent que estava allà animant, perquè sou la meva família. Me va fer molta il·lusió tenir-vos allà. Sou el millor públic del món!!!

I ja només me queda dir que l'any que ve el repte no serà acabar el duatló. El repte serà baixar el meu temps personal: 1h 35" 06"

Fitness Palma 2012

Aquest cap de setmana a sigut molt especial i diferent. Es va celebrar la segona diada de Fitness Palma. L'ajuntament de palma va organitzar una diada d'activitats esportives que duen a terme els gimnasos més representatius de Palma, entre ells, el gimnàs olímpic.

El cap de setmana va començar i a primera hora ja érem allà. El dia acompanyava, i tant si acompanyava unes temperatures ben altes. La jornada va començar amb una classe de Zumba, que evidentment vaig mirar des de fora. Vaig aprofitar per berenar i seguir mirant altres activitats. Férem temps fins les dotze. Que era l'hora de la nostra classe d'espining. I les 12 va arribar i ens varem endinsar dins la classe. Havia molta gent, gent del mateix gimnàs i gent externa. Com no, na Marilen va fer una gran classe, tant alegra i tant vitalista com sempre, fent una classe com ella nomes sap fer.
Després de la classe ferm una pausa. Dinar i recuperar forces. Per la tarda verem altres classes d'spinning, vaig anar a una xerrada de triatló, estarem amb la gent del gimnàs fent la xerrada i passarem l'horabaixa.

Diumenge va començar de la millor manera possible. Una altre classe d'spinning. La calor no picava tant. I aquest cop amb una companyia que fa uns anys no hauria dit mai. Na marga, n'Andreu i en Joan Vadell. El diumenge va ser més del mateix. Classes d'spinning, bodycombat, zumba, step... exhibicions de pop dance, aeroioga, TRX, profusió... entre d'altres.

 A sigut un gran cap de setmana. Molt divertit i diferent. Però el que jo vull explicar realment son les coses que vaig sentir i adonar-me'n aquell cap de setmana.

Primer de tot, destacar com un simple gimnàs et pot proporcionar tantes coses. Cert és, pensava que així com era un gimnàs de Palma seria fred, en el sentit que la gent no es feria i ben equivocada estava. Son gent amable, simpatica, divertida i familiar.

Com no, ressaltar com una persona pot estimar tant l'esport, com dona cada classe com si fos la primera i darrera vegada, com esta sempre animant i amb la rialla a la boca. I si es bona monitora d'spinning encara és millor persona.

I qui m'havia de dir que aquella nina que quasi no sabia que eren unes deportives es convertiria amb una gran fan de l'esport? Mai m'hauria imaginat anar a una classe amb ella i aixi ja ha estat dues vegades. Encantada de poder compartir un cap de setmana amb ella, entre altres coses. I més ara que sa aficionat a una altre cosa que me apassiona com és el món del running. Ella és la meva germana.

Nomes puc treure coses positives quant és fa una diada d'esports. Agrair a l'ajuntament de Palma aquesta diada. Felicitar a tots els gimnasos per la feina que feren i per el que varen ensenyar. Així que només puc dir, a seguir entrenant i esperant la pròxima edició!

Començam el setembre!

Aquesta setmana a sigut una setmana una mica estranya. Tots els meus plan han canviat. No sé si cap a bé o cap a malament.. això el temps ho dirà. Cert és que hauria de ser cap a bé, almenys per mi.
Vaig tenir la gran sort de conèixer una bona persona, una persona que sense conèixer-me de res a confiat amb mi. Que m'anima i me recolza amb l'esport. Un ex ciclista professional. En Santi.

En Santi sa oferit per dur-me els entrenaments. I sense pensar-ho o millor dit sense adonar-me vaig quedar amb ell per prendre un cafè i després d'uns intercanvis d'opinions va decidir fer-me un pla d'entrenament que s'ajusta el que jo vull aconseguir.

Aixi dons, la setmana passada ens i posarem! Començarem a crear la meva base. I aquesta base a consistit amb: 9 hores de bicicleta, una hora i vint minuts de running amb un dia de descans. I sincerament després de la por inicial, tots els dubtes.. Aquí estic! molt contenta, contenta perquè he superat la primera setmana, me superat a mi mateixa i tenc més ganes i estic més motivada que el primer dia.

Demà aniré a cercar la segona setmana d'entrenament. No sé com serà. Pentura dura? suau? més seccions de bicicleta que de running? no ho se, més igual. Sigui com sigui ho faré amb la mateixa motivació, ilució i ganes que aquesta setmana passada.

I sempre.. sempre.. pensant amb el duatló de Consell !!

I Cursa Consell!

Aquesta a sigut la darrera cursa que he participat. Ahir a Consell es va fer la I cursa de Sant Bartomeu, havien de ser 5000 metros i finalment varen ser 5800 metres. Una cursa molt guapa, una organització espectacular, 315 participants... que es pot demanar més?

Jo venia de fer dues carreres dolentes, bé això pensava fins ahir, perquè no hi ha carrera dolenta si d'ella aprens alguna cosa. I tant de Binissalem com de Llubí vaig aprendre que no has de sortir escapada, sinó has d'anar guardant forces... però de totes les coses crec que la més important és el canvi de mentalitat. És igual si arribo la darrera, és igual si tothom va més ràpid que jo.. jo lo únic que vull ara mateix és millorar el meu propi temps, passar-ho molt bé a cada carrera i acabar-la.

I tots aquests objectius els vaig complir ahir. Ahir m'ho vaig passar molt bé, un recorregut molt guapo, sa gent animant en tot moment, he baixat nou segons el meu temps personal... Estic més que contenta.

Això m'anima a seguir entrenant, a seguir millorant el meu temps, a superar-me... perquè és quant realment desconnecto de tots els problemes, perquè és quant realment només penso en jo... i me fa feliç.

I ahir que més podia demanar, tenia les dues persones més importants de la meva vida allà, animant. Així si que dona gust arribar a meta. I també donar les gràcies a nen Toni i n'Alberto per venir.

Ara a seguir millorant i fins la pròxima!!! Salud!!

Juliol ^^

Estic molt satisfeta! he de reconèixer que a l'hora de posar-me a fer esport a l'aire lliure me costa una mica, sobretot si he de partir sola. Nomes és l'hora de partir perquè després sempre estic ben contenta.

Però aquesta setmana a sigut ben especial. Tot va començar dilluns. Dilluns varem decidir anar a córrer a sa pista de devora l'estadi balear. I quant vaig començar a córrer vaig conèixer un home i ens posarem a xerrar, varem córrer 45 minuts a molt bon ritme. Clar esta que sola no hauria duit aquest ritme.
Després de córrer ens varem posar a xerrar i me va presentar un altre corredor, un vetera que fa molts anys que corr, me va donar consells, em va explicar moltes coses i amb poc minuts vaig aprendre moltes coses.

Dimarts va ser dia de treure la bicicleta. El dematí de prest vaig quedar amb uns amics i sortirem a rodar uns 30km. I s'horabaixa vaig quedar amb na Loli i anàrem d'Algaida a Alcúdia. Per mi va ser tota una experiència ja que mai havia sortit tant enfora, sempre feia les mateixes voltes i anar fins allà amb ella me va ser tota una aventura.

Dimecres vaig descansar.

Dijous varem seguir entrenant. Tocaven series de running! I mare de deu! Vaig treure casi es dinar. Vaig començar amb 10 minuts de trote i desprès series de 50m amb 2 minuts de recuperació.

Divendres tocava estrenar sa voltadora de Sineu. Quines primeres sensacions! Pensava que no feria ni dues voltes, feia poreta, però només el principi. Vaig fer unes voltes per entrar en calor i per agafar confiança, després vaig començar a posar ritme. 20 km a una velocitat de 27km/h. Vaig acabar ben contenta. Sobretot perquè sempre m'havia fet molta il·lusió anar a sa voltadora.

I arribarem a dissabte! Havia quedat amb na Loli, en Paco per anar a rodar i m'havien de presentar en Santi. Havíem quedat a les set a Palma, i vaig jo i me quedo dormida... però per sort vaig poder sortir de camí cap a ells i encara vaig poder rodar uns 45 km. Amb en Santi també molt bé. Em va explicar les seves experiències de quant era ciclista, me va donar algun consell, me va animar... Ens varem intercanviar telefons per seguir sortit a rodar junts.

Nomes puc donar les gràcies per tant. Aquesta setmana me sentit molt bé. He apres moltíssim i me sentit recolzada per tots ells. Fer esport me fa feliç i de cada dia me sento més bé i amb més ganes de seguir andavant.
Ara men vaig a dormir. Amb les ganes de que arribi demà. Perquè demà pot ser un bon dia. Ja veurem!

Una abraçada a tothom! I com diuen: "cuerpo sano mente sana"

Estiu

Fa molt de la darrera actualització. I no, no he deixat d'entrenar. Segueixo amb la rutina del gimnàs i superant els obstacles que ens posa aquesta vida, aquí estic. Almenys per ara.

Avui a sigut la darrera classe d'spinning fins el mes de setembre. Perquè vull aprofitar aquestes dos mesos per entrenar per l'aire lliure, aprofitar que no he de baixar a Palma per dedicar-me a entrenar el 100% amb la bicicleta de carretera i el running.
M'ha fet molta pena deperir-me de la professora perquè cert és que aquestes classes m'han fet desconnectar moltíssim, he disfrutat i sempre he sortit amb un somriure. Però per setembre tornaré!

Que més puc dir, doncs he conegut una nina per anar entrenar amb sa bici de carretera. I sa veritat que m'està ajudat i ensenyant moltes coses. Cada sortida amb ella és una aventura. Quedar amb ella m'agrada molt, sento els nervis de quant l'esper-ho, estic ansiosa fins el dia de la sortida i intento aprofitar cada minut amb ella, perquè cert és que encara tenc molt, moltíssim per aprendre.
Aixi que nomes puc donar les gràcies perquè m'ha donat aire, ha donat una mica de sentit a tot el que m'envolta.


Aixi que a seguir millorant, aprofitar el màxim aquests dos mesos, perquè en tres mesos tenim la carrera de la dona a Sevilla i el duatló de Consell. I evidentment, ara més que mai vull lluitar i donar-ho tot perquè és l'única cosa que me fa oblidar que la meva vida és molt més complicada del que semble..

Canviam la rutina!

A causa d'un canvi de horari d'estudi, també hem canviat la rutina d'entrenament. La bicicleta de carretera queda apartada per els caps de setmana. Si per demà! Però, mentre entre setmana toca passar per el gimnàs. Més hores. Si!

Començam la setmana amb una mica de running a primera hora, a la tarda toca una sessió d'espinning, dimarts a primera hora toca un nova classe d'espinning i el cap vespre una de running per carretera. Dimecres anirem a tonificar una mica amb una classe de body pump a primera hora, però no podem deixar es cardio, aixi que acabarem el dia amb dues classes seguides d'espinning i clar aixo necessita relaxar la musculació amb una sessió suau dijous dematí de spinning. Els divendres son flexius, descans o una mica de running per el carrer molt suau.

Aquest es el planning de les tres properes setmanes! I que pretenc amb això? doncs seguir millorant el ritme, seguir millorant la resistència, seguir millorant el fons, però sobretot, desconnectar... Mai me cansaré de donar les gràcies per tenir l'oportunitat de practicar el que m'agrada, disfrutar-ho i encara més per ajudar-me i donar-me tant.

Cursa popular "La Riba"

Després de dubtar-ho molt... però molt. Després d'unes quantes setmanes incertes. Vaig decidir apuntar-me a la cursa de Muro. Sa veritat que des de el primer moment que vaig veure la publicitat d'aquesta cursa alguna cosa em deia que i havia d'anar, però també sabia que era massa prest. Però si, vaig escoltar el meu cor i em vaig animar a apuntar-mi, aixi que vaig fer la inscripció divendres i vaig pensar " ja veure'm".


La cursa de la Riba son 7 km 300 metres. Comença amb una baixada però tot seguit comença una forta pujada, seguit d'un pla d'uns 3 km i acaba amb una altre pujada abans d'arribar a meta.


A les tres arribarem a Muro i anàrem a cercar el dorsal i es xip. Era prest aixi que tornarem el cotxe per descansar i canviar-me. Aquí vaig començar a notar els nervis, veia gent que pareixia molt preparada, molt bon ambient, un vent... Em vaig canviar i anàrem cap a plaça per encalentir una mica. Cada vegada havia més gent i cada vegada estava més nerviosa perquè s'acostava l'hora de la sortida. I aixi va ser, les 4.30.

Tenia clar el meu objectiu, acabar la carrera. I si acabava la carrera fer-ho amb un temps inferior a 50 minuts.

La carrera va començar, molt molt de vent, molestava, però vaig agafar el ritme i pintava bé. Però es va presentar la primera costa... una costa ben complicada i el vent de cara, però la vaig superar i en el pla vaig agafar el ritme de nou, encara que vaig haver de fer una parada, el cordo de la sabata... mai m'havia passat fins el dia de la carrera. Després d'aquest petit contratemps a seguir endavant! tira a tira el meu ritme i vaig passar per el kilòmetre 3.300, on en teoria havia d'haver avituallament, però que per coses de la vida s'havia acabat. Sa meva cara va ser un poema, però que havia de fer? seguir endavant. Vaig veure el cartell de 5 km i vaig pensar això està fet! Fins que vaig notar un fort dolor el costat... aquí vaig pensar que s'havia acabat la carrera i em vaig demanar amb que pensava quan me menjava es rubiol de brossat... vaig davall el ritme, intentar respirar i posar-me tranquil·la. Aixi ho vaig fer i vaig segui i pensant amb es rubiol, amb el vent i en que jo podia vaig arribar a l'entrada de Muro on la gent animava, on la gent aplaudia, on la gent en va donar les forces per acabar la carrera.
I si! Arribada a meta! Havia complit els dos objectius: acabar la carrera, i acabar-la amb un temps de 45 minuts i 39 segons. Em va sortir a 6 minuts 08 segons el kilòmetre.


Personalment que he de dir, estic molt contenta. És pensar amb la carrera i em poso molt contenta, és una sensació difícil d'explicar. Perquè de la mescle d'emoció, nervis, patiment, satisfacció... em fa sentir especial, em fa feliç. Me va agradar molt, m'agrada competir i vull seguir endavant. Aquesta cursa marca un abans i un després el meu entrenament, el meu punt de vista a canviat molt. I és cert, el teu vertader rival ets tu mateix.

I moltes gràcies! Gràcies a n'aquest públic que va venir expressament a animar-me! I gràcies el meu germanet que no va poder venir però en tot moment es va preocupar i animar per la cursa! I gràcies per aquesta amiga que de tant lluny sempre aconsegueix que la senti aprop.
Gràcies per no fallar-me i per estar aquí. Perquè sense el vostre recolzament mai m'hauria decidit participar.

Primavera

Comença el bon temps, els dies més llargs... i amb ells començam a deixar de banda els "rodillos", el gimnàs i donam pas a la nova temporada a l'aire lliure.

Dissabte va tocar el torn a la bicicleta de carretera, 67.58 km per el pla de Mallorca. Em vaig trobar molt a gust, em vaig sentir molt còmode en tot moment. Ara és quan som conscient de tota la feina feta el gimnàs, ja que sense ella no hauria estat possible. Però si que tenc un però, he d'entrenar més les espatlles i cervicals, ja que diumenge em vaig sentir una mica carregada.
Ja tenc ganes de la pròxima sortida!!!
I donar les gràcies. Gràcies per aquest regal, per donar-me l'oportunitat de tenir entre les meves mans aquesta nova bicicleta. Te un gran valor personal i penso aprofitar-la el màxim. Gràcies



Respecte el running anam fent a poc a poc. Ja duc dues sortides per aire lliure, la primera va ser per Can Pastilla i la segona per el camí de Pina a Lloret, és a dir, pla i costa. I la veritat que noto que he millorat molt però també encara queda molta feina per fer.

I darrerament estic intentat saltar molts obstacles importants a la meva vida personals... lluitant per seguir andavat, però mentre estàs dins una tempesta com aquesta aprens que l'únic que importa ets tu mateix, no és una postura egoista, és una postura per sobreviura. I dins l'esport sento que s'únic obstacle a saltar és el d'un mateix. Per això el meu únic pensament cada dia quan vaig a entrenar es autosuperar-me.

Febrer

En teoria és el mes mes curt de l'any. D'acord.
Per mi a estat un mes que no apareix el meu calendari. Llarg. Molt llarg. Els dies eterns i les nits obscures i tristes. Un mes difícil d'explicar. El meu món sa aturat. Però el meu entorn tot es mou a una velocitat de vertigen.

He deixat de sentir-me esportista. Igual que he deixat de sentir-me forta. Més ben dit, em sento dèbil, petita, cansada... Però avui mentre estava el gimnàs he pensat en mi. Que tenc? és molt difícil pensar amb que és meu. Aquest "meu" és bastant relatiu. Fins ara hauria dit que "meu" només "meu" és la vida. Però començo a pensar que no és així. I la mort? he dit sempre que la mort no em fa por. I ara? i ara molt menys, perquè ara he entès que lo difícil no és morir, difícil és viure.

He perdut moltes coses aquest més però n'he guanyades d'altres, bones o dolentes, però aixi a estat. I pareix que és cert. La vida segueix. De manera diferent. Ara la veig amb uns altres ulls, millors o pitjors, no ho se. Però som conscient que estic aquí. Amb molts de projectes i amb ganes de seguir fent el de sempre.

Pot ser, d'aquí un temps, pensaré que aquesta actualització no i diu aquí. Però ara mateix penso que si. Perquè quan la teva vida canvia en un sol segon això influeix a tots els àmbits de la teva vida. I uns d'ells és amb l'esport. I no diré cap tópic com: em fa més forta, perquè no ho sento així. Sento que això em farà tocar amb els peus a terra, de viure dia a dia, cada victòria, cada recte, cada entrenament...





I tot sempre en record a vosaltres*

31 de gener

Avui és un dia com qualsevol altre. O no. És el meu aniversari. Si penso amb els anys anteriors i en miro al mirall no puc negar que m'alegro de fer-me gran. Amb el temps agafes més experiència, veus les coses de una altra manera i veus els progres que vas fent.

Vull centrar-me amb el tema d'esport. Recordo que fa un parell d'anys abans no hauria fet tot el que estic fent ara, perquè ets més petit, perquè no entens ben bé com fer-ho, perquè la motivació és diferent.

I m'alegro, estic molt contenta de fer el que faig a aquest moment de la meva vida. Com podia ser sa millor manera de passar un dia com aquest? doncs esta clar! amb una classe de spinning.

També me posat contenta quan he obert es correu i me trobat un correu de na Yolanda Vazquez Mazariego (responsable de nutrició i salut de la revista sportlife) que a redactat un article a la revista sobre el meu cas de la intolerància a la lactosa

Que parlant un poc de tot... és el meu primer aniversari sense menjar res dolç. Així si qualcú s'anima a fer un postre sense lactosa me fera ben contenta jajaja.

Però aquest... aquest és un aniversari un poc trist. En part, actualitzo per una persona molt important a la meva vida. A ella li dec en part el que som el món del deport. Perquè va ser la primera en confiar amb mi, me va ajudar amb tot moment i en va fer sentir gran quan era petita... I avui, avui no estas gaire bé. I sonara egoista, però el regal més gran per mi seria que et recuperassis aviat. I se que no puc fer molta cosa però estic aquí, esperant, pensant, desitjant que tot vagi bé.



Una forta abraçada a tots!! fins aviat

2012

Aquest any a començat de moltes maneres. Primer de tot, és difícil... molt difícil canviar la teva alimentació d'un dia per l'altra. Sort que venen llet sense lactosa, danones... però tot es escàs i moltes de les vegades molt més car. També he descobert que moltes coses que pensaríem que no du lactosa en du, i si no és suficient, també pot dur; propietats de lactosa, suero de lactosa... en conclusió, a l'hora de anar a comprar pots perdre tot s'horabaixa mirant els ingredients de cada cosa que vols comprar i si això no és suficient a l'hora de anar a sopar fora és un caos.

Però després penso en lo bé que estic quan no menjo lactosa i és meravellós i més meravellós és quan pots fer el deport que vulguis sense tenir molèsties, quasi no recordava que era això.

Idò si! Aquest 2012 ha començat amb molta força. Dilluns passat vaig començar el gimnàs, és a dir, avui fa una setmana. I nomes tenc una cosa a dir: impressionant!!! És increïble quanta gent anònima cada dia entrena, com dediquen hores a fer l'esport que els agrada, és admirable. He conegut gent molt simpatica, bàsicament estic encantada, em sento molt a gust. Tan a gust que nomes tenc ganes que sigui demà per anar a spinning!!!

Avui especialment he estat molt contenta. Després de fer una hora de sala, dorsal, lumbar, ombrós i bíceps era hora de començar el planning de córrer. I he quedat molt satisfeta, 4km sense cap molèstia; "Oh Dios, meravellós". Vull seguir, vull més i més! Vull estar a punt per anar al mig marató de dia 1 d'abril a Pollença. I aquest cop pot ser un: SÍ!